Alginet, verger florit.

I Edició del concurs Paraules Majors, Premi en la categoria de Fets Històrics, de Mila Gomez Sáez. 

No hi havia a València, un poble com el nostre, amb un cartell a l'entrada que deia: Alginet Verger Florit. Aquest cartell era un orgull per a l'alcalde de l'època, "El tio Salvador". Ell presumia de cartell, amb orgull i satisfacció, com l'Emèrit.

Però no a totes les persones d'Alginet, ens representaven aquelles paraules. Com a molts llocs del País Valencià, en l'època de la Transició democràtica, hi havia persones inquietes intel·lectualment, els que es denominaven a si mateixa "Els Moderns".

Una dolça nit, les i els moderns prengueren la decisió de corregir aquell cartell, per un que, segons ells i elles, representava millor al nostre poble. Carregats amb esprais, declararen a Alginet, amb valentia, Alginet República Popular, amb 4 barres roges, que assenyalava el sentiment dels autors.

L'endemà de matí, la pintada portà ressò a tot el poble. El senyor alcalde agafà un rebot dels més grans. Deia al despatx de l'Ajuntament: Açò és una gamberrada!, açò és un acte vandàlic! No sabrem mai si el que més li va afectar era la malifeta o el que allò significava. Els regidors i regidora de l'època, que allí estaven, asseguraven que es trobarien als culpables. El temps ens ha ensenyat que mai ningú va declarar que havia sigut culpable d'aquella malifeta.

Uns anys més tard, una vesprada de dijous, com habitualment feia, va vindre a casa un escriptor de renom. Aquell que deia que "Perquè hi haurà un dia que no podrem més, i llavors ho podrem tot", gran amic i company de berenars, que he tingut el plaer de compartir durant uns anys. Bé, com us anava contant, l'escriptor em va preguntar:

 Xiqueta (no era per edat, però si en comparança amb ell), tu sabies que Alginet i Alcoi, el 14 d'abril de 1931 , van ser els primers pobles a proclamar la República i penjar la bandera en el balcó de la Casa del Poble?

Com sempre, jo aprenia molt d'ell i l'escoltava embadalida. Vaig respondre:

 No ho sabia.

I ell, amb eixa presència d'home entés en històries i patiments, em va contar:

Un dia, anant a Benimodo, vaig veure una pintada, que els "loquets" (mal anomenats els moderns) del teu poble, havien fet, rectificant el cartell "cursi" de l'entrada (referint-se al cartell del qual estava tan pagat el Tio Salvador) per un de: Alginet República Popular. Allò em va emocionar, fins a treure’m les llàgrimes. Fou una de les alegries que recorde a hores d'ara i encara m'emociona. Si tu coneixes a les persones que el feren, per la meua part, dóna’ls les gràcies.

I jo, amb tota la certesa que et dona haver viscut aquells temps i amb un somriure li vaig respondre:

Tingues per segur que les teves paraules els arribaran. Gràcies a tu per l’emoció compartida. Serà transmesa.

I és que les vesprades en les quals compartíem el berenar eren boniques, on sempre aprenia alguna cosa, assumpte o aspecte de la vida, i eixe dia, vaig aprendre que els actes, de vegades, es traslladen en el temps, i sempre hi ha alguna persona a qui la pots emocionar, amb el simple record.

Gràcies per deixar-me aprendre de tu, gràcies per l’estima