Una vegada més...

Relat guanyador de la I Edició del concurs Paraules Majors.

Fina López Espert, filla de Salvador López Espinosa.

Quan l’aigua es rebel·la, no atén a designis humans. Cau quan vol, corre per camins ancestrals i si ens capfiquem en posar-li obstacles, no passa res, se’ls bota, sense demanar-nos permís i... que se salve qui puga.

Em vaig assabentar uns dies més tard que València ciutat s’ofegava, quan em vaig poder refer del què havia passat al poble. Vingueren de fora a reclutar soldats recentment llicenciats, per a que formàrem part de la brigada del fang a la capital. El caixer original del riu Túria, que aleshores passava per dins de la ciutat, no havia pogut contenir la sacsada d’aigua caiguda, el cel s’havia obert, havia deixat caure a la gana tota l’aigua acumulada en un instant de tardor. Em separaven una vintena de kilòmetres del fang de València però jo en tenia un, el d’Alginet, el meu. No vaig anar.

Hi estava a ma casa. La vida quotidiana, en hores bobes d’aquell mateix 14 d’octubre, m’hauria de prémer el cor per a sempre.

Plovia amb intensitat. Tenia 24 anys i havia acabat de fer la mili, havia tornat a casa després de tres anys en els què deien que m’havia d’haver fet un home. No sé si ho havia aconseguit, la memòria ja no em deixa recordar-ho, però ma mare sempre em deia parlant amb mi com si d’una altra persona es tractara, al meu Salvoret me l’han canviat... Ai, ma mare!

Vaig nàixer i vaig viure al Poble Nou fins que em vaig casar. Vivíem a l’antic carrer del Camí de Benifaió, ara anomenat Hernan Cortés. N’érem una bona quadrilla a casa, entre els pares, germans i germanes i els avis, però eixa és una altra història. Han passat 92 anys d’aquell natalici però quan em creue amb el poc veïnat que encara conec de l’altra banda del barranc, compartim amb orgull eixa pertinença de poble. El barranc de la Forca, que passa pel costat de l’antic trinquet, és el responsable, ell fa de frontera vital, que no real, ell marca la diferència. Ens arrela al barri, al mític carrer San Roc i les festes en honor al Sant, al bar Texas i al de la Pepa, els de tota la vida; a la quadra que la família Bayarri tenia al carrer Fuster; a les cases de les Coves i a la font on omplíem els cànters amb l’aigua canalitzada des de la Font de l’Almaguer; a l’oloreta a pa del forn del tio Facundo; al trinquet, al tio Toles i a les partides arreglades; a la finca dels senyorets de l’Hort de Feliu, a les grans portes de ferro forjat de l’entrada, als senyorials arbres que delimiten encara el caminal fins la casona, a la paret que bordeja l’hort... Ai, eixa grossa paret!

Aquest barranc i d’altres, fins a quatre, travessen d’oest a est el poble i les seues partides, i encaminen cap a la mar l’aigua de les muntanyes de termes limítrofs com el d’Alfarb, el de Carlet... Ens referim a ells com Barranc de l’Aigua i Barranc del Senyor; el Barranc de la Forca i Barranc de la Belenguera. Tots ells, històricament, ens han fet perdre el dormir a les tardors, quan les gotes fredes i les barrancades associades, ens encomanaven una càrrega d’intranquil·litat, quan als seus polsosos caixers passava de sobte l’aigua a cabassos.

Eixe fatídic 14 d’octubre de 1957, plovia. Molt.

El Barranc de la Belenguera desbocat i empoderat. De gom a gom el Barranc de la Forca. La gent ho sap com a saber popular: quan ajunten aigua els dos barrancs, malament, el que ix perdent és el Poble Nou.

L’aigua seguia el seu camí aigües avall de l’antiga N-340, pels carrers que quedaven sota el nivell de la carretera, ma casa en un d’eixos carrers. La pluja no para, el nivell que puja, l’aigua que ens entra. Ma mare, expectant, l’aigua a ran les fustes de l’entrada, la casa fonda... Ai, ma mare!

Aigua que topa amb la grossa paret dels Feliu, aigua que embossa les dues clavegueres que travessen tota la seua finca, clavegueres que no engulen... Ai, aquella grossa paret de l’hort del final del carrer!

El nivell de l’aigua que puja. L’aigua, estancada, retinguda per la grossa paret, mur infranquejable; el nivell que puja, que no para de pujar, perquè l’aigua rebota en la paret i entra en les cases, que no para d’entrar a les cases. Aigua densa, tèrbola, enfangada, plena de tot el que arrastra i va deixant al seu pas: massa mates de cacau que han deixat de secar-se a les eres, massa palla, massa canyots, massa fusta de la serreria dels Rosa... L’aigua que espenta la grossa paret que li talla el pas i no pot amb ella.

Allí estàvem els que calia, perquè el que estava passant no era gens bo i anava a pitjor. Érem joves amb contundents pics i pesades maces, que ens enfilàrem a l’altra banda de la grossa paret, decidits a tombar-la. No podia ser d’una altra manera, ens anava la vida i la dels nostres. Sonaren colps secs i banyats, un darrere de l’altre; colps de força, de ràbia, de por; colps de maces i pics descarnant aquella grossa paret feta de pedra, morter i calç. La paret va cedir a la força de l’aigua que l’espentava, es va desfer amb la força de tanta ràbia jove continguda. La paret va caure damunt d’aquells cossos que no la volien i els sepultà. Ma mare, mentre, espectadora, expectant la pujada de l’aigua que ja botava les fustes de l’entrada, la casa fonda plena d’aigua. Puja l’escala per ficar-se fora de perill, un fort dolor al pit. Crits d’espant, silenci. Ai, ma mare!

Sent caure damunt meu un pes de pedra, la força de l’aigua m’allibera, m’arrastra, afortunadament. El meu cos ja no té amo, és l’aigua la seua ama i senyora, el duu entre els canyots, entre cudols de totes les mides, entre fang i branques de taronger. Igual m’enfonsa, igual m’enlaira com un ninot de drap. Com dits rígids, d’ungles llargues i dures, impassibles, aquella aigua que m’envolta m’arrapa tota la roba, la desfà, m’arrapa la pell. Allargue el braç per agafar un braç del germà que corre amb mi aigua avall. Ens aferrem, d’ací no te’n vas. Les branques omnipotents de la figuera de l’hort fan de cau salvador. Sembla que tot va passant. L’aigua ja corre a la mar, se n’ha eixit amb la seua... Jo no ho sé encara, però s’ha endut amb ella ma mare, l’estima més gran que tinc...

Els Feliu ens refugiaren a sa casa, ens donaren manta i beguda calenta i feren que el meu cos retornara, però del que m’havia d’assabentar poc després, encara em gela l’ànima... Ai, ma mare! El seu cor no l’havia salvat de tanta impressió per l’aigua. Algú m’ho va amollar a boca de canó amb altres paraules que em trencaren per dins. Vaig ser conscient uns dies després. No vaig anar a la capital a llevar fang. Havíem d’atendre el de casa.

Si li fiquem obstacles a l’aigua, no passa res, ella se’ls botarà...

Recull en aquest relat els records d’un fet que va viure mon pare, sent impossible deixar en l’oblit. El dia de la Riuada del 57 de València, el 14 d’octubre de 1957, el nostre poble es trobava assetjat amb aigua de barranc per totes les cantonades. He intentant transcriure el que he escoltat de mon pare (i d’altres testimonis), i que he imaginat irremeiablement. He intentant expressar els sentiments i el dolor que les seues paraules em deixaven entreveure; també l’estima i veneració en la que ens ha parlat sempre de sa mare. Mon pare és de la generació en la que als homes no se’ls tenia permès expressar massa les seues emocions. No quedava bé. La meua avia paterna, Rosa Espinosa, estava delicada del cor. Va morir als 56 anys, el tràgic dia de la riuada. El fet està documentat en una de les fotografies que va fer al llarg del dia el fotògraf local, Ismael Latorre.

Un prec... Si estem en possessió de poder, tenim l’obligació de fer les coses a consciència, ben fetes, per evitar encomanar una vegada més tant de patiment. Actualment, hi ha a l’abast més mitjans per a aconseguir-ho que en el 57. Apliquem-nos per dur a terme les decisions adequades. Qui no tinga clar que tindre cura dels altres és d’obligat compliment, que eixa dedicació ha de ser extremadament generosa i que no val el joc d’assaig/error per decidir les coses, que no es clave, per favor.

A Rosa Espinosa, la Roja, la nostra àvia, i a totes les víctimes mortals de les gotes fredes i les seues famílies.