La Barrinera.

I Edició del concurs Paraules Majors, text de Teresa Gasó Espert. 

El naixement

Aquella xiqueta de cabells daurats i ulls blaus com la mar, més bonica que un sol, va vindre al món el primer dia de l’any 1934. El poble encara dormia, embolcallat pel fred d’hivern i l’esperança d’un nou any. Però dins d’una casa del “carrer nou”, una nova vida s’obria pas amb força, entre crits, por i esperança.

El part no fou fàcil. Teresín, com li deien familiarment, havia decidit arribar massa prompte. Amb només set mesos de gestació, sa mare, Teresa, va sentir com la seua panxa se li trencava en dolor. Aquella dona forta i valenta, que ja havia vist soterrar a dues filles abans d’hora, no podia permetre que la història es repetira. No, aquella vegada no.

Sense més recursos que la seua determinació i l’ajuda de les veïnes, la senyora Teresa va acollir la criatura entre els braços. Tan menuda era que la va haver de posar dins d’una caixa de sabates, nua, embolicada en “cotó-en-pel”, tovalloles i el llar de foc sempre encès. Al seu voltant, bosses plenes d’aigua calenta mantenien un xicotet microclima improvisat, com si fos una incubadora feta d’amor i enginy matern. De dia i de nit, sense descans.

Per alimentar-la, sa mare li acostava amb paciència el seu pit gran i ple de vida a aquella boqueta diminuta. Cada succió era una batalla guanyada, una promesa de futur. Els dies passaven lents, com si el temps es contara en respiracions i en esperances.

A poc a poc, Teresín va començar a créixer. Ja no era només la llargària d’una cullera de fusta. Començaren a vestir-la amb bolquers de tela grossa (que pesaven un muntó) i l’enfaixaven ben recteta, com manava la tradició, perquè la criatura prenguera forma i força.

Semblava que la llet de la senyora Teresa era com un bàlsam miraculosament nutritiu. No només alimentava la seua filla fràgil, sinó també una altra criatura del carrer que la seua mare no podia. Així era Teresa: una dona que, malgrat el dolor i la por, continuava donant vida, una mare de llet.

I així començà la història de Teresín, coneguda anys més tard per tot el poble com “La Barrinera”. Una història de lluita des del primer segon, una història que encara hui ella conta amb ulls brillants i un somriure d’enyorança.

La infantessa

Teresín va créixer i esdevingué una xiqueta desperta com un llamp. Des dels primers anys ja deixava entreveure un caràcter viu i decidit, amb unes mans que mai no podien estar quietes. Sempre volia ajudar, participar, fer-se gran abans d’hora.

En aquella època, el pal de fregar encara no havia estat inventat, i les dones havien de fregar el terra agenollades, amb draps i poals d’aigua.

Tot el veïnat, en passar per davant de sa casa i veure-la fregant el sòl amb tan poca edat, quedava bocabadat. Observaven com aquelles manetes escorrien el drap amb força i destresa, i pensaven que no hi havia cap dona en tot el carrer que ho fera amb aquella gràcia.

A més, acompanyava sovint a sa mare a rentar la roba. Amb un poalet xicotet entre les mans, caminava al costat de la senyora Teresa fins al llavador, que estava situat on hui es troba el Llar dels Jubilats. Allà, entre aigua i sabó casolà, Teresín aprenia l’ofici de la vida.

La Guerra Civil

Teresín mai oblidarà aquell episodi de la guerra de 1936. Era només una xiqueta, però els records d’aquells dies s’han quedat gravats com si foren d’ahir.

A l’escola, totes les xiquetes i xiquets duien penjat al coll un cordell, amb un palet de taronger. Servia per protegir-se durant els bombardejos: quan sonava el crit esgarrifós de “que ve la pava!”, havien de posar-se el pal entre les dents per no quedar-se sords per l’explosió de les bombes.

Alginet, malgrat ser un poble, era un objectiu militar important. A prop de l’estació hi havia una fàbrica d’armes, i això convertia el municipi en blanc pels atacs aeris.

Moltes nits havien d’abandonar les seues cases i anar al refugi i sinó quedava lloc tenien que amagar-se per l’horta, dins les sèquies, entre la foscor i el silenci trencat només per les passes i els murmuris nerviosos de la gent.

Recorda com, de sobte, passava el tren de la via baixa i es parava en sec. La gent baixava corrents, espantada, cridant i buscant refugi per si els queien bombes damunt.

En sa casa, la senyora Teresa posava un matalàs baix de l’escala per estar més segura amb la seua filla i fill, ja que el seu home estava al front. Moltes vegades era ella mateixa, amb el seu sogre i els seus fills, qui li portava menjar i roba amb un carro. Aquells viatges eren durs i plens de por. Quan passaven per davant del camp d’aviació camí a les coves d’Utiel, recorda aquell silenci tens al creuar aquells llocs.

El punt d’encontre amb el seu marit eren les coves d’Utiel. El pare de Teresín estava allí, descalç, sense roba ni menjar. No tenien quasi armes; molts anaven amb simples forques, i el que més sort tenia, amb una escopeta vella. Els cartutxos també eren escassos, i les condicions, terribles. I encara així, continuaven lluitant.

Així estigueren tres anys, entre la por, la gana i l'esperança que tot acabara. Fins que, finalment, la guerra es va donar per acabada l’1 d’abril de 1939.

La joventut

Una vegada acabada la guerra, no va tindre més remei que ajudar a casa. Si calia, agafava la Mobilette de son pare per anar a fer encàrrecs. De fet, va ser una de les primeres dones d’Alginet que va pujar a una moto, i, anys més tard, també seria de les primeres a obtenir el carnet de conduir de cotxe.

Teresín tenia un caràcter obert, decidit i valent. Era impossible no estimar-la, i tot el poble l’admirava.

Prova d’això va ser quan, en les primeres falles del poble, que triaven la fallera major per votació popular, va ser elegida per majoria com a reina fallera. Aquesta elecció va causar un gran rebombori entre algunes xiques de famílies burgeses de l’època que, mogudes per l’enveja i la gelosia, van intentar boicotejar el seu regnat.

Però no sabien amb qui se la jugaven. Davant d’aquell atropellament, es va empoderar, va traure el geni i l’orgull de “la Barrinera” que sempre havia sigut, i va actuar com una autèntica reina: amb educació, respecte i el cap ben alt, acceptant el càrrec com li corresponia.

El dia de la seua presentació com a reina fallera, el públic es va alçar de les cadires entre aplaudiments que semblaven no acabar mai. Va ser una ovació sentida, plena d’admiració, que demostrava com el poble reconeixia la seua força, dignitat i carisma.

Des d’aquell dia, Alginet la va estimar encara més. I així va nàixer per a tothom Teresín "la Barrinera", una dona plena d’històries, moltes de les quals encara queden per contar... i que, algun dia, qui sap, continuarem explicant...