La cacera.

I Edició del concurs Paraules Majors, text de Ximo Roca.

Intentaré contar una activitat molt arrelada en aquestes contrades i és la de la captura d’aus cantores. Això que diem pardalets cantadors i ho faré donant veu a un d’eixos “pardalets".

Contar qui soc em sembla una muntanya i em porta a èpoques de la meua existència que voldria soterrar.

Bé!. Soc un paixarell, millor dit una paixarella doncs soc femella. En la nomenclatura dels pardals hi ha una certa dicotomia quant a la diferenciació per sexe: cadernera, gafarró, verderol, canari, merla, capsot ... que sempre m'ha provocat una mena de rebuig. Es allò que hi ha... i contra les decisions dels humans poc es pot fer.

Vaig descloure (es diu així?) un dia de primavera molt bonic, segons me digué la meua mare, de no sé quin any. De la meua vida a dintre de l'ou no tinc cap record. Fora em trobí amb altres tres pardalets que segons he sabut més tard eren germans meus. De veritat no sé quants eren mascles i quantes femelles per què ben aviat, quan ni tan sols acabàvem de plomar, abandonàrem el niu i mai més ens tornàrem a reconèixer. El niu era molt confortable fet de brins d’herba dolça i folrat de plomes fines i de flocs de cotó, situat en un matoll no massa alt i prop del recorregut d'un riu, que després he sabut que li deien Xúquer. La mare ens cobria baix les seues ales perquè no patírem fred i tant ella com el pare es preocupaven perquè la nostra alimentació fora abundant i convenient. Pareix que a l'eixir de l'ou el meu cos no tenia ni una ploma de les que després han fet de mi un ésser identificable, els ulls tancats, una panxa molt abultada i un bec desmesurat: Xe! Una cosa i lletxa. Així i tot els meus pares no em rebutjaren. Als meus germans o germanes tampoc.

Es passaven tot el dia portant-nos de menjar. La mare a les nits s'ajocava al niu i ens cobria perquè no passàrem fred, i també ho feia els dies de mal oratge: vent, pluja. Si algun altre animalot intentava fer-nos mal ens defensaven. Això durà menys del que jo hauria volgut. En créixer-nos les plomes tinguérem que abandonar el niu, acomiadar-nos dels nostres pares i començar a "guanyar-nos" la vida al nostre aire.

El desassossec fou molt gran. Haver de buscar l'aliment cada dia era una tasca molt desagraïda, però com que soc una femella que ha sigut criada amb molt d'amor i tinc un naturalesa decidida prompte vaig reeixir i m’adaptí a la nova circumstància. Al cap de poques setmanes ja tenia coneixença cabdal del meu entorn. Sabia trobar les llavors més convenients i que més m'agradaven per a la meua alimentació, també sabia on trobar els tolls d'aigua més neta i fresca i on dormir a les nits a rereguarda de l'enemic. També reconeixia als meus entre la gran varietat de pardals i me trobava joiosa amb la seua companyia. Molt aviat, junt amb els meus, vaig començar a notar unes xicotetes diferències entre nosaltres: uns tenien una coloració de plomes més uniforme i més amorfa, femelles, i d'aspecte més variat: pit i front vermell intens, mascles, davant el color més brunenc de les femelles. Diferències que quan érem jóvens no eren tan apreciables. Aquesta diferència m'atreia i no sabia ben bé perquè.

L'estiu passà i tot pareixia bé. L’hivern vingué i el passí com vaig poder. Cada dia era més complicat buscar i trobar el menjar i el beure. Buscar un recer segur per a dormir era quasi impossible.

La recerca la fèiem en grup. En un dels intents trobàrem un abeurador d'aigua neta i clara que a la fi esdevingué un parany. Fou així: revolant vérem un toll d'aigua neta molt abellidora i ens llançàrem a beure, després continuàrem a la recerca de llavors i quan ens vingué la set recordàrem el clot d'aigua i tornàrem a ell; així un dia i un altre buscàvem el menjar i l'aigua la teníem assegurada. Després de dormir, la primera feina al despuntar la llum del dia, era anar a beure per a després continuar buscant el menjar. Així fins que un dia quan estàvem bevent, uns vint o vint-i-cinc, ens caigué al damunt un element desconegut. Una xarxa, digueren més tard, que ens deixà apegats al terra alguns a dintre de l'aigua, que ens impedí volar. Vingueren uns homes, ja els havíem vist en altres ocasions però de lluny, i anaren agarrant-nos i posant-nos en gàbies, classificats per races i sexes.

Les gàbies eren molt xicotetes i en cada una posaren un gran nombre de pardals. Amb molta dificultat ens podíem menejar i de volar ni pensar-ho, teníem alpiste (molt avorrit, sempre el mateix menjar) i aigua. Al cap de pocs dies anaren fent selecció en gàbies individuals per sexe: els mascles preferentment, perquè segons deien eren millors "cantors" (cosa que he de reconéixer que és veritat); les femelles eren per al sacrifici o per a retornar-les a la llibertat. A mi em salvaren per fer-li un regal a una xiqueta.

L’hivern l'acabí de passar en una gàbia petita que no em deixava ni moure’m. Menjant alpiste (escaiola quin avorriment) i bevent aigua molt sovint plena d'asprella. La xiqueta me mirava i em deia coses que m'assustaven i en algunes ocasions em treia de Ia gàbia i em deixava volar per un espai prou reduït. Després me tomava a tancar en Ia gàbia.

Quan retornà el bon temps comencí a sentir el cant dels meus iguals que pareix que malvivien engabiats a prop d'on jo estava. Tots eren mascles i tots cantaven Ia mateixa cançó plena d'enyor i ànsia de llibertat. Eren de diverses especies: verderols, gafarrons, caderneres, paixarells, canaris (d'aquestos últims no en coneixia cap de quan era lliure). Eixos cants m'omplien d'angoixa i em sentia identificada amb ells.

Un dia Ia meua carcellera es descuidà i al deixar-me eixir de Ia presó s'oblidà de tancar Ia finestra i més prompte que tard arranquí a volar i en trobí a cel descobert Lliure, per fi!. Retrobar velles costums no em resultà gens complicat i retrobar-me amb pardals lliures tampoc.

L’activitat diària, buscar que menjar, que beure, on descansar i dormir em resultà molt satisfactòria; també el relacionar-me amb companyes i companys. Aquest últims em causaven un cert desassossec. Tan ben plantats, amb eixe color roig al pit i al clatell, com us ho diré, em feia tremolar tot el cos fins al cul.

Segurament el bon oratge ens altera les hormones, tant al mascles com a les femelles. Els uns intensificaren el seus cants i ampliaren el repertori, les altres escoltàvem amb atenció. El festeig era intens i de vegades pareixia una veritable agressió, malgrat tot això les meues companyes no s'ho prenien malament. Les femelles, prompte començaren a cercar un lloc on "fer niu" deien que per a cercar mascle, es a dir, parella. Les més velles m'animaren a que jo també ho fera. Triat el lloc, en un matoll baixet, prop d'un descampat i d'una corrent d'aigua, comencí a "fer niu". Que si un brinet de brossa, que si una vareta, que si un retall de tela, que si una ploma, tot fixant-me en com ho feien les més majors. A Ia fi enllestí el niu, ben aseat i folrat de pels i plomes ben suaus. Fet el niu acudí un mascle, el meu mascle. Em festejà com cal i quant li prenguí confiança deixí que em pujara al damunt i ja està... als pocs dies comencí Ia meua primera posta. Cinc ous, com cinc perles ben grosses, lluents i perfectes de forma, amb unes taques de color que anunciaven el que tindrien el pollets al nàixer. Ara pertocava covar-los. Eren el meus. Ajocada damunt d'ells als poc dies es convertiren en cinc pardalets que malgrat el seu desagradable aspecte eren meus i del meu mascle que en cap moment em deixà a soles i em cuidà amb molta cura. També als nostres pardalets mentre estigueren en el niu. Malgrat eixa felicitat prompte ens deixaren i eixa absència em feu recordar el dies en que jo vaig fer el mateix camí. El cicle ve repetint-se dues vegades cada any des de ja en fa nou o deu. He patit de tot, calor, fred, vent, falta de menjar, d'aigua. Polvoritzades per a matar Ia brossa. Però mai més he tomat a caure en ningun "filat", en ningun parany, he sobreviscut a activitats de "joca", i tampoc he sigut mai empresonada.

Bé, Ia natura és molt sàvia i ens cuida. Sempre he pensat que els "meus pardalets" faran un tot amb ella. Tindran que aprendre com viure i sobreviure. Tan sols desitge que mai siguen empresonats amb l’única finalitat de "disfrutar" del seu cant que com jo bé conec és un cant de desassossec i desesperança. Tan sols desitge que el seu cant siga alegre i en llibertat.

I jo, com a bon pardal, viure mentre alene!