La xiqueta de la guerra.

I Edició del concurs Paraules Majors, accesit a Carmen Lopez Hortalaza.

Velez Malaga 6 de febrer de I ‘any 1937

Em dic Carmen López Hortalaza. Tinc 6 anys, encara que el meu cos i ment tenen 93.

Visc amb els meus pares, avia materna i 7 germans. Vivim amb molta harmonia familiar, envoltada de moviment i riures. Hi ha olor de moniatos, eixos que mai falten per a omplir la panxa i també de pastissos fets pel meu germà confiter, però eixos no arriben a la taula perquè són per a vendre'ls.

Soc una xiqueta, la penúltima filla dels meus pares i no puc vore el que internament patixen per a criar-nos, perquè el seu sofriment està emmascarat pel caràcter fort, alegre i lluitador de Mamà-Carmen, la meua mare.

El meu oncle Claudio, el barber del poble, és germà de la meua mare. És molt bonic, d'ulls entre verd i blau, de pestanyes llarguíssimes. Té 3 fils, un d'ells invàlid perquè li falta una cama, de més xicotet va tindre poliomielitis. El meu oncle dedica el seu temps, a part de treballar, a viatjar encara que siga al poble del costat.

Velez Malaga 7 de febrer de 1937

En este dia, el destí, esperant en una estació d'autobús, ha pensat alguna cosa per a mi i els meus dos germans, Antonia de 13 anys i Joaquin de 11.

És un dia radiant, entre riures i nervis, els cosins, els meus germans i jo, anem d'excursió amb nostre oncle Claudio. Ell vol alleujar la càrrega de la seua germana, encara que siga per un dia. Ningú s'imagina que l'excursió durarà 3 anys.

Eixim cap a Màlaga.

La preso de Málaga pel bandol franquista 6, 7 i 8 de febrer de 1937

Que per què no sap el meu onde Claudio el perill que hi ha a Màlaga?

Només has de pensar per un moment de quin any t'estic contant la història, és 1937!

Hi ha unes quantes raons, com la que cada bàndol (republicans i franquistes) controla els mitjans de comunicació en la seua zona, i moltes vegades s'oculta la gravetat dels atacs o es transmeten missatges triomfalistes o confusos. També l'ofensiva sobre Màlaga és tan ràpida (des de finals de gener fins al 8 de febrer de 1937), que ni les autoritats republicanes arriben a organitzar bé l'evacuació, molt menys a informar a tots els pobles.

També està la circumstància que al meu poble, Vélez-Málaga, la radio és escassa, la premsa no arriba tots els dies i el telèfon és un luxe, així que la gent s'assabenta tard o per rumors.

I finalment, la gent comuna no imagina que la guerra afecta tan brutalment a la població civil. Molts pensen que "això no va amb ells" o que tot es resoldrà prompte. Sembla com ara, en 2025!

Així que Màlaga està sent envoltada i atacada des de terra, mar i aire.

I nosaltres d'excursió.

Ja no podem tomar. És tot tan ràpid... Hi ha llocs de bombardejos, soldats i combats.

Tornar a Vélez-Málaga, que ha quedat sota domini franquista, és molt perillós.

Així que ens quedem uns dies a Màlaga. Jo soc una xiqueta i em sent protegida pels meus germans i el meu oncle.

Hi ha grups de persones que ens ajunten i tenen cura de nosaltres, dormim en un espai gran on hi ha més xiquets.

Les llums s'apaguen a les nits perquè no ens vegen els avions, que ressonen de tant en tant.

Ens donen menjar i alguna estona ens trauen amb la finalitat de que ens done l'aire, perquè no volen que ens exposem.

Tinc por dels avions. I ara també sent culpa d’haver-me’n anat lluny dels meus pares. El millor en este moment, és fer-me insensible.

Sempre he pensat que ens separem del meu oncle i cosins perquè ens vam perdre els meus germans i jo, però la tecnologia i tot el que la memòria històrica ens oferix ens porta a la veritat, fins ara, ennuvolada per la meua infància i la meua vellesa, una veritat que mai més s'ha arribat a nomenar i és el fet que el meu oncle, amb una responsabilitat tremenda i la por ficada en el cos, necessita ajuda i ens deixa a mi i als meus germans en mans de voluntaris, el Socors Roig Internacional que és una de les organitzacions més actives en la protecció de civils durant esta Guerra Civil Espanyola, especialment xiquets, dones i presos polítics.

Té com a lema: "Ajuda als teus germans!"

Quina serà Ia reacció dels meus pares?. Seran comprensius amb el meu oncle Claudio? Com serà Ia trobada entre ells? Hl haurà frases com "T’emportes als meus fills i vens sense ells?” o "Claudio, no et preocupes, entenem el que ha passat, has fet el que has cregut millor”

Però això mal s'ha comentat, no estaven els temps per a parlar d'emocions.

Durant 3 anys Ia meua família no sap res de nosaltres.

Barcelona febrer de 1937

Des de Màlaga a Barcelona arribem en un tren de refugiats, ens protegixen gent gran, mestres i voluntàries. Així ens convertirem en xiquets de Ia Guerra.

Des de Barcelona ara ens porten en tren a França, és un comboi organitzat pel Socors Roig Internacional, juntament amb altres xiquets també refugiats.

Els meus germans i jo som assignats a Saint-Étienne com a part d'un pla d'acolliment solidari.

Saint-Étienne, ciutat de franc

esa situada a Ia regió d’Alvèrnia-Roine-Alps, a uns 60 Km al sud-oest de Lió. Abril 1937.

El barri obrer amb les seues cases de blocs estan prop de les mines de carbó i ferro. La gent que viu ací són com una gran família separada per parets i portes.

AI fons, Ia cadena Muntanyenca Central (Mont du Forez).

Soc veïna dels meus germans: Antonia està en una família que ja té 2 fills i el meu germà Joaquin en una altra de 9 fills i jo estic amb un matrimoni de Múrcia que no té descendència.

No em costa molt acostumar-me a Ia meua nova vida. Ja els dic papà i mamà. M'adapte bastant bé encara que Ia vida és més disciplinada que a Màlaga.

El meu pare d'acolliment es diu Antonio, treballa en una mina de ferro, és una persona tranquil.la, harmoniosa perquè a Ia meua mare d'acolliment que es diu Antonia, a vegades, ell li renegava quan ella s'enfadava amb mi. Antonia fa tot el que li haguera agradat fer-li a una filla si l’haguera tinguda.

Hi ha records de Ia meua vida a França solts, com ara Ia meua memòria.

Aprenc francés ràpidament. La meua mare francesa em compra vestits i sabates de xarol en un gran magatzem anomenat Monoprix, i em porta en un carro de xiquets amb rodes grans, d'eixos de pel·lícula supose que per a no cansar-se ella. A les 7 del matí m'alça, em posa aigua al cap, em fa uns grans i preciosos tirabuixons, em pose l'uniforme i em porta a l'escola. Mengem molta pasta. Són gent de bé.

Jo els vull molt, com ells a mi.

Tot és i està organitzat. Tot està bé.

Any 1940.L’adeu

Han passat 3 anys feliços, perquè jo soc una xiqueta i m'adapte, i soc viva i m'agrada Ia vida i faig amigues i en fi... que ara tinc 9 anys.

I Ia meua mare biològica ve per nosaltres.

Ens espera a Ia frontera perquè no pot passar a França.

La meua mare d'acolliment vol quedar-se amb mi i com qualsevol mare protectora i espanyola, Mama-Carmen diu: "Encara que tinc molts fills, estos també són els meus fills i no els done".

Supose que l’agraïment per haver cuidat dels seus fills ha estat dit, però ja sabeu com és Ia memòria, Ia frase anterior té més pes i es queda guardada en alguna secció de "frases importants" en Ia memòria.

I plorem tots. Els francesos, els espanyols. Perquè ens separem, perquè ens retrobem.

Durant el transcurs dels anys, els meus pares d'acolliment i jo ens escrivim fins que el temps esborra ferides i alegries perquè venen unes altres a Ia nostra trobada i eixes es queden arrere.

La guerra em va separar dels meus pares i Ia pau em va separar també d'ells. Trencant-nos a tots el cor i ara, amb 93 anys, torne a recompondre esta xicoteta i important part de Ia meua història.