Les vaqueries.

I Edició del concurs Paraules Majors, Premi en la categoria de Treballs Tradicionals, de Salvador Bonet Simbor. 

Deia Alberto Lleras Camargo –polític, periodista i antic president de Colòmbia– que un poble sense tradició és un poble sense futur. Les tradicions són, no cal dir-ho, essencials en la configuració d’un poble o comunitat i transmetre-les de generació en generació és part fonamental de la nostra cultura.

Com a ciutadà de món i veí d’Alginet, hi ha diverses tradicions que trobe especialment cridaneres i una d’elles és la relacionada amb el món de les vaqueries. I ací entra en joc el meu iaio, Salvador Bonet Simbor, antic vaquer i ferm defensor d’aquesta disciplina.

Salvador fou vaquer des del seu naixement, ja que son pare era vaquer i li va transmetre el seu amor per aquestos animals. Recorda perfectament com munyia les vaques per beure’s la seua llet cada matí. Era com un ritual: s’alçava del llit i anava a vore els animals.

Per a ell la vaqueria era un mode de vida. La defineix com cuidar de les vaques per a després –i a canvi– alimentar-se d’elles. Les vaques, em comenta, no tenien un preu fixe, depenia sempre del tracte que acordaves, moltes voltes de manera oral. La paraula d’un home tenia igual o més valor, m’emfatitza, que la seua signatura. Ningú enganyava a ningú, perquè el seu honor estava en joc.

Inicialment ell tenia dos vaques (herència de son pare), a les quals amb el temps afegí una tercera per a poder viure. I un bou, recalca. No tenien nom, no volien encarinyar-se amb elles. Era una feina, amb animals, però una feina. I tot era un patiment. Alegries, poques. Es treballava 24 hores al dia, tots els dies de la setmana i tots els mesos de l’any. L’atenció requerida era màxima i no hi havia espai per a les vacances o els caps de setmana.

Salvador encara recorda amb detall com anaven a l’horta a segar l’herba que alimentava a les vaques. Mai la comprava. El camp li ho donava tot, assegura. Des de ben xicotet acompanyava a son pare en aquest ritual. I el fem? El tiraven com a guano al camp. No li feia fàstic tampoc ajudar. De casa el tiraven a un carro i d’ahí anaven a l’horta. Tornaven al camp el que era del camp.

La seua dona, recorda amb ulls vidriosos, es dedicava a vendre la llet pel veïnat. La llet que sobrava, la duien a un depòsit de València, on suposa la derivarien a altres llocs per fer diversos productes com ara formatges o iogurts.

Tindre vaques era un mig de vida, em torna a recalcar. Al barri arrivaren a haver-ne huit o deu, però poc a poc l’ofici va anar desapareixent. Per què? No donava per a viure. Els animals requerien diverses despeses, cada volta més costoses: injeccions, veterinaris, parts... Sí, els vaquers s’ajudaven entre ells, però no era suficient.

Diverses mesures del govern tampoc ajudaren i poc a poc, per motius higiènics i epidèmics, s’obligà a traure les vaques fora de la població. Les vaqueries agonitzaven. Els costos de manteniment, el transport dels animals cada volta més lluny... l’acabaren de matar.

L'ofici, inicialment familiar i casolà, començà a requerir de grans infraestructures. Impossible continuar-lo. Ja no donava per a viure. Ni amb una quarta vaca. El meu iaio ho vengué tot (de paraula, la gent era de fiar, em torna a subratllar) i entrà a treballar a la Lois, empresa tèxtil del poble.

La tradició de les vaqueries s’havia acabat. Però no mort. Res mor si algú ho recorda. I el meu iaio –i ara jo també– les recordem vivament.