Records de la infantesa.

I Edició del concurs Paraules Majors, Premi en la categoria Tradicions de Rosa Sanfélix Miralles.

En el carrer València, n^o 24 d'Alginet tenien la vivenda els meus pares. Era una casa molt gran.

Teníem una tenda d'ultramarins, en la qual treballava ma mare. Mon pare, encara que era llaurador, era el que duia tots els productes que feien falta i ajudava.

Ell, en el camp criava les creïlles, els moniatos, la dacsa i el cacau. Les meues germanes i jo, quan vam tindre l'edat per a poder ajudar al pare, anàvem al camp i també ajudàvem a la mare en la faena de casa.

Un dia, jo tindria uns deu anys, estava netejant l'habitació del meu iaio i quan torcava la pols em va caure un paper molt estrany que hi havia darrere d'un diploma que estava penjat en la paret. Jo, que era molt curiosa, el vaig llegir. No ho entenia molt bé però deia així:

" A mi hija Elvira le dejo el mueble del comedor; a mi hijo Estanislao le dejo el arca; a mi hija Mercedes, la cómoda; a mi hijo Vicente, la biblioteca i a mi hija Finita, la cama, la mesa i las sillas".

Quan vaig eixir de l'habitació li vaig preguntar a ma mare: -"Mare, un arca què és? I ella em va explicar que un arca era una caixa de fusta.

A continuació, jo, tota seriosa li vaig dir. -"Mira, això és lo que el iaio li ha deixat al pare".

I ma mare es va riure de bona gana.

Al moment va arribar el iaio i la mare li va dir: -"Ay, pillet, ens has deixat d'herència l'arca! I el iaio es va enfadar un poquet, però, de seguida es va riure i tot es va quedar en una anècdota graciosa.