Un estiu de la meua infantesa.

I Edició del concurs Paraules Majors, text de Amparo Martinez Climente.

Perquè us situeu, estic parlant dels primers anys de la dècada dels seixanta del segle passat. Per aquell temps el primer dia de vacances era el 22 de juny, com ara, però no tornàvem a l'escola fins als primers dies d'octubre, així doncs teníem tres mesos sencers per a disfrutar.

Recorde que tots els dies després de dinar, la mare ens obligava al meu Germà i a mi gitar-se a descansar. Nosaltres no volíem, però aconseguien que poguérem aixecar-se quan tocaven les campanes la tonadeta “al camp manteros”. Tots els dies a les tres de la vesprada hi havia uns tocs de campana que tot hom cantava “Al camp manteros, al camp”. Us pot resultar estrany, però en moltes cases no hi havia rellotge i era una forma d'avisar a la gent que era hora de tornar al treball. També hi havia un home, el sereno, que feia de despertador. Es passejava a la nit cridant l'hora que era.

L'àvia Carmèn i la tia Carmèn, la seua filla fadrina, vivien en la placeta, en una casa cantonera que a les vesprades d’estiu feia ombra y un airet molt bo. L'àvia i la tieta eixien a la porta del carrer a cosir, brodar, fer calça i les veïnes anaven acudint, fent-se una bona roglada. Ací vaig dependre d'enfilar l'agulla fins a un bon grapat de puntades. Cap a les cinc passava l'orxater i totes paraven de fer labors per a prendre una orxata o aigua llime amb rosquilletes, ensaïmada, valencianes. Cadascú el que li venia de gust.

Després de berenar ja podíem escampar el poll. Els xiquets i xiquetes anàvem a jugar a la placa. Uns jugaven “conillet a amagar” altres estaven jugant a pillar, altres a “potet, potet”, i a vegades ens aventuràvem més lluny i anàvem fins al barranc on passava un poc d’aigua i allí deixàvem caure una fulla que es convertia en el nostre vaixell, es tractava de veure quin arribava més lluny. També era freqüent que en qualsevol lloc on hi haguera aigua estancada es criaren granotes i cabuts. Quan que disfrutarem intentant agafar-los.

Al carrer de les portelles, en casa l'oncle Julio hi havia sovint un muntó de sorra de la mar que ell gastava per als bous. Era un altre lloc favorit per anar a jugar. Amb la sorra féiem túnels, muntanyes, carreteres…,. Si apareixia l'oncle Julio, arrancàvem a córrer pa que no ens renyira, ja que li havíem escampat el muntó de sorra.

També estaven les vesprades de fer conserva. Com el pare i els oncles eren llauradors plantaven tomates i quan venia la collita sempre es deixaven uns caixons, pa la conserva. Avui anem a casa la tia Xon a fer conserva, demà a la casa de la tia Maria…… Els xiquets anàvem a jugar, però algunes vegades ajudàvem a posar trossos de tomata, que havien tallat els majors, dins d'una ampolla. Encara recorde el sabor d’aquelles tomates. N’agafaves una, rentada i a mos redó. Que bones hi eren!!!!.

Els diumenges de juliol i fins a la Mare de Déu d’Agost anàvem a nadar a la mar. El Pare posava la vela al carro, dos cadires, un pa la mare i una altra per a mi. El meu germà anava davant amb ell. Una vegada en la mar, posava el carro prop de l'aigua i al costat del d'un amic, així es feia una filera de carros i els seus ombratges. Allí mateix feien la paella, matant el conill i el pollastre. El meló el posaven a refredar en l’aigua de la mar. La mare no ens deixava nadar fins que no féiem dues hores després d'haver menjat, però com hi havia xiquets per a jugar ens entreteníem. El mal era quan ja podien els amiguets entrar en l’aigua i jo havia d'esperar per no haver fet les dues hores. “Ja puc mare, Ja puc”. Si entràvem massa cap a dins de la mar, la mare des de la vora, ens cridava i feia gestos, pa que eixirem. Cap a fora”, “Cap a fora”.

Després de la festa de la Verge d’Agost, els diumenges ja no anàvem a la mar, era temps d’anar a l'hort o la muntanya on es reunien els amics del pare a passar el dia. A l'hort ens agradava agafar fang i fer amb ell rosquilletes, platerets, cendrers….., després els posàvem al sol per a secar-ho.

A la muntanya disfrutàvem del margalló, dels pinyons d'alguns pins i de la gla de les carrasques,…

Al setembre, era la sega de l’arròs. Els carrers del poble s'omplien d’aquest gra. Al matí els escampàvem i a la vesprada l’amuntonàvem. El que no es venia, amb sacs, el pujaven a l’andana fins a esperar un millor preu a la venta. Com és clar, també hi havia paller de la palla d’arròs. Era una delícia deixar-se caure pel paller, però després ho pagàvem car, perquè picava molt. Quan acabava aquest procés, últims dies de Setembre primers d’Octubre començaven les festes del poble, però això és una altra història per contar.