Vivències.

I Edició del concurs Paraules Majors, text de Dora Ramírez Añón. 

El record de les coses que t’han passat al llarg de la vida, en certa manera, és com si les tornares a viure, per tant, m’agrada recordar-les.

Vaig nàixer al final del carrer Sant Vicent i vaig a parlar-vos de la meua infantesa i joventut, al voltant dels anys 58 als 68.

En eixa època, els xiquets vivíem molt al carrer, no passaven casi cotxes i en vindre de l’escola, agafavem el berenar i anavem a jugar.

En l’estiu, agafava una cadireta i acudiem a vore l’unica televisió que hi havia al veïnat, en la tenda dels Borrasques. I aquestos la posaven cara al carrer perquè la puguerem vore tots. En companyia de més xiquets, en la mateixa cadireta, anavem també a la porta de casa de la tia Consuelito “la Pepina”. Ella ens contaba historietes i ens cantava Sarsuela, amenitzant-nos les vetlades.

Recorde que per la nit, volaven rates penades... en canvi ara no se’n veuen.

Miravem les pareds on hi havien faroles, per buscar les sagrantanes que caçaven palometes i altres bitxets.

També hi havien nits en les que anavem a tocar els timbres de les portes... amb els conseqüents cabreitjos dels amos.

Tenim una amiga, que és Fina “la busna”, que està coixeta i que, agafada del braç de nosaltres, també corria, fugint dels amos, però evidentment, era a la primera que pillaven i una de les que s’emportaven el rapapolvo.

Erem feliços amb el que teniem... Donavem molta importància als amics, que encara ho són.

Passaren els anys i ens arribà la inquietud de conèixer als xics.

Recorde que abans d’anar al ball, anavem de “picú” a ballar a una casa. Casi sempre d’una xica i els xics pagaven el lloguer del picú i la beguda.

Quan posaven una cançò lenta, no sé què passava, que sempre s’apagava la llum... però enseguida, sense saber com, eixia l’ama de la casa i la donava.

Teníem molta il·lusió d’anar al ball. Si un diumenge no podíem anar, la setmana es feia llarguíssima.

També, un dia o dos a la setmana, eixiem a passejar al carrer Sant Vicent: carrer amunt, carrer avall.

Les amigues, agafades dels braços, passejavem juntes i quan veiem al xic que ens feia gràcia, es posàvem al cantó de la fila, per afavorir que s’arrimara. Si ho feia un xic que no ens agradava, ràpidament ens posavem al mig de la fila i així ell entenia que no volies res amb ell.

Al voltant dels 13-14 anys, començarem a anar al ball, al Saló Jardin i Florida, i més tard, al saló Imperio.

Si no teníem l’edat, no ens deixava entrar el porter, per això, abans d’anar, ens pintavem i cardavem els cabells per parèixer més majors.

Una vegada dins, hi havien cadires al voltant de la pista de ball. Els xics pegaven voltes i treien a ballar a les xiques. Ballavem amb casi tots, per a això anavem.

La costum era ballar dos balls. En acabar eixos dos, si li agradaves al xic, et demanava ballar dos més. I tu ja decidies.

Moltes vegades, abans de tornar a sentar-te, ja estava esperan-te algun altre xic.

Quan tocaven el pass-doble “València”, s’acabava el ball, i corrent anavem a casa, a sopar un poc i se n’anavem al cinema, per acabar el diumenge.

Entre setmana, els joves que no estudiavem (que erem molts), treballavem en l’horta, magatzems, fàbriques,...

Solem dir, que la nostra joventut era millor que ara, però jo pense que no.

Cada persona passa la seua i per a ell és la millor, perquè no en tenim altra.

Per a mi és important recordar totes aquestes vivències i moltes més, perquè són la vida.